Aquest relatograma visual traça el meu camí artístic des de l’escola tradicional fins a la docència actual. Més enllà d’un esquema clàssic, he buscat una composició orgànica i fluida que representi com superem el «paradigma reproductiu» i de repetició, apostant per un aprenentatge actiu, crític i lligat a la Cultura Visual (Vaquero i Gómez, 2018; Oliver Barceló, 2023).
L’evolució d’una mirada (Portafolis històric i codi QR): Tal com podreu observar a la Fase 3 del mapa (La Transversalitat), he incorporat un codi QR. Us convido a escanejar-lo. Aquest codi dona accés directe (via Google Drive) a una petita mostra del meu arxiu professional com a freelance i formador. Aquests dissenys de cartelleria i vídeos d’anàlisi esportiva, recopilats al llarg de més de vint anys, documenten com ha canviat la meva visió del món. Disseny que fa dues dècades resultaven trencadors, avui podrien semblar senzills o anodins. Aquesta transformació estètica és la prova visual perfecta de com construïm i reconstruïm el nostre relat vital, demostrant que la cultura visual és una eina viva, tal com exposa Oliver Barceló (2023). (Nota: Tot el material enllaçat és de creació pròpia elaborat per a ús professional).
Bibliografia
Aiello, B., Iriarte, L. i Sassi, V. (2011). La narración de la biografía escolar como recurso formativo. VIII Encuentro de Cátedras de Pedagogía de Universidades Nacionales Argentinas, La Plata.
Oliver Barceló, M. (2023). Perspectives sobre l’art i sobre l’educació artística [recurs d’aprenentatge textual]. Fundació Universitat Oberta de Catalunya (FUOC).
Vaquero, C. i Gómez del Águila, L.M. (2018). Educación artística, desconsideración social y falta de expectativas. Consecuencias de la reproducción como paradigma no-educativo. Educación Artística: revista de investigación, (9), 220-236.
Reconstruir la meva trajectòria vital i educativa amb les arts és l’objectiu d’aquest relat. Aiello, Iriarte i Sassi (2011) assenyalen que les persones ens constituïm des de les experiències quotidianes, on el pas per l’escola representa un dels successos de major continuïtat. Aquestes vivències múltiples mai són innòcues. De fet, ens imprimeixen empremtes subtils i freqüentment implícites. Aquestes marques es manifesten com a idees, creences i valoracions sobre la realitat (aquell filtre invisible que condiciona la nostra mirada del món) (Aiello, Iriarte i Sassi, 2011). Narrar la pròpia biografia escolar esdevé una proposta metodològica útil per revisar aquestes petjades del passat, qüestionar-les i avaluar-les formativament de cara al futur exercici docent.
Una passió profunda pel dibuix marca els meus primers records escolars. L’estona d’art era la meva preferida. Tenia facilitat per al dibuix lliure i la improvisació, una destresa que em va portar a guanyar diversos concursos (dins i fora de l’escola). Sentia una necessitat d’expressió constant. Sempre demanava tasques manuals extres per seguir creant.
Aquesta pulsió creativa xocava amb les dinàmiques tradicionals de l’aula. Vaquero i Gómez (2018) adverteixen sobre l’exaltació de la reproducció com a paradigma educatiu en l’educació artística. Parlem de la «pedagogia de la repetició». En aquest model, l’alumnat repeteix els coneixements transmesos sense reflexionar-hi, repensar-los ni criticar-los. Tota estratègia basada en la mera reproducció inhibeix el desenvolupament autònom de la subjectivitat (Vaquero i Gómez, 2018). Davant d’aquelles tasques pautades, la meva via d’escapament va ser reclamar proactivament més espai creatiu.
La petjada més fonda no provenia del currículum. La van deixar els mestres.
Aiello, Iriarte i Sassi (2011) remarquen que els docents actuen com a models, les vivències a l’escola formen lenta, però decisivament, les nostres creences pedagògiques. Recordo perfectament dues figures. El meu tutor de tercer de primària (un reconegut pintor local) i el professor de química de l’institut. Aquest últim també era artista. De les seves classes no recordo les fórmules químiques, sinó la imatge fascinant d’ell dibuixant bodegons increíbles a la pissarra mentre nosaltres treballàvem. Això exemplifica com els comportaments i les actituds del professorat a l’aula generen ensenyances implícites que forgen la nostra relació amb els sabers per a tota la vida (Aiello, Iriarte i Sassi, 2011).
Mai vaig anar a classes extraescolars de dibuix. La meva inquietud personal em va conduir directe cap a l’autodidactisme just quan l’edició digital començava a despuntar. Vaig
aprendre sol. Sense instrucció prèvia, vaig dominar eines com Photoshop, Illustrator i Premiere. Aquesta exploració (totalment allunyada de l’escola) em va obrir les portes del disseny gràfic, la ca
rtelleria i la serigrafia tèxtil, oficis que vaig exercir (gairebé com un passatemps) com a freelance durant anys.
Saltar de les belles arts clàssiques al disseny digital revela un canvi d’enfocament estètic. Oliver Barceló (2023) adverteix que l’art supera la simple concepció acadèmica clàssica, l’educació artística requereix valorar les produccions culturals del nostre entorn perquè les fronteres de l’art són mòbils i canvien contínuament. Vaig canviar els pinzells pels píxels. Abraçar els vectors i el vídeo va suposar la meva emancipació creativa. Tal com apunten Vaquero i Gómez (2018), viure experiències fora del marc de la repetició assegura un aprenentatge actiu on l’individu interioritza processos que fonamenten el seu desenvolupament vital i els futurs aprenentatges.
Més endavant va arribar un moment de fusió absoluta. Vaig decidir unir les meves habilitats audiovisuals amb l’altra gran passió que defineix la meva vida: l’esport. Vaig començar a fer anàlisis de vídeo per a l’alt rendiment esportiu. L’experiència va trencar fronteres. Aquesta destresa visual aplicada a l’esport em va fer viatjar internacionalment amb seleccions nacionals per instruir-los en aquestes tècniques. Fins i tot vaig aprendre creació i edició musical per sonoritzar esdeveniments esportius de gran format.
L’art i els seus llenguatges detesten l’aïllament. Oliver Barceló (2023) defensa justament la creació de transversalitat entre disciplines, recordant que difuminar els límits curriculars facilita un aprenentatge veritablement globalitzat i holístic. L’aplicació de l’audiovisual a l’esport d’elit ho demostra. Quan integrem metodologies creatives en altres camps, enriquim l’educació i multipliquem la transferència cognitiva (Oliver Barceló, 2023).
Al llarg dels anys, he forjat la meva pròpia definició d’art. Per a mi, l’art és el mecanisme per mostrar la meva visió del món sota formats diversos. Cada imatge vectorial o peça sonora tradueix exactament què penso i sento sobre el meu entorn. Aquesta perspectiva enllaça directament amb la idea de l’art com a pràctica cultural constructora de cosmovisions proposada per Oliver Barceló (2023). L’experiència artística ens ajuda a construir i entendre els nostres propis relats sobre l’existència i el món.
El present recull tot aquest bagatge i el transforma en vocació docent. Avui imparteixo cursos internacionals d’edició de vídeo i treballo com a formador de creació musical a l’educació reglada (dins del CFGS d’Esports). De fet, viure el cicle complet (d’alumne curiós a professional autònom, i finalment a educador) et fa obrir els ulls davant la immensa responsabilitat de l’aula.
Vaquero i Gómez (2018) defensen la necessitat de construir «una habitació pròpia» per a l’educació artística. La defineixen com un territori d’autonomia per a l’emancipació humana. Ha de funcionar com un generador d’experiències transformadores capaces de dissenyar nous escenaris possibles. Jo intento aplicar el model crític a les meves classes. Oliver Barceló (2023) afirma que aquest model utilitza l’art per comprendre, analitzar i alterar el context, creant espais de reflexió on neixen subjectes plenament actius.
Mirar enrere i reconstruir la meva biografia em revela una certesa absoluta. L’educació artística no va d’aprendre a barrejar colors. Va de fabricar la lent amb la qual interpretarem i construirem la realitat des de la llibertat i el pensament crític.
El pas del temps ofereix una perspectiva fascinant sobre aquest procés d’aprenentatge. Actualment conservo una petita mostra d’arxius de fa més de vint anys (accessibles mitjançant el codi QR inclòs al mapa visual) que documenten aquesta evolució gràfica i audiovisual. Revisar avui aquells treballs freelance resulta revelador. Dissenys que en el seu moment resultaven trencadors o completament innovadors ara poden semblar simples o anodins. Aquesta transformació estètica il·lustra a la perfecció com la nostra lent canvia amb els anys i l’experiència. La cultura visual no és un element estàtic. Funciona com una eina viva amb la qual construïm i reconstruïm contínuament la nostra visió del món, adaptant-nos a nous contextos i significats (Oliver Barceló, 2023).
Bibliografia
Aiello, B., Iriarte, L. i Sassi, V. (2011). La narración de la biografía escolar como recurso formativo. VIII Encuentro de Cátedras de Pedagogía de Universidades Nacionales Argentinas, La Plata.
Oliver Barceló, M. (2023). Perspectives sobre l’art i sobre l’educació artística [recurs d’aprenentatge textual]. Fundació Universitat Oberta de Catalunya (FUOC).
Vaquero, C. i Gómez del Águila, L.M. (2018). Educación artística, desconsideración social y falta de expectativas. Consecuencias de la reproducción como paradigma no-educativo. Educación Artística: revista de investigación, (9), 220-236.
Mai vaig anar a classes extraescolars de dibuix. La meva inquietud personal em va conduir directe cap a l’autodidactisme just quan l’edició digital començava a despuntar. Vaig 
El present recull tot aquest bagatge i el transforma en vocació docent. Avui imparteixo cursos internacionals d’edició de vídeo i treballo com a formador de creació musical a l’educació reglada (dins del CFGS d’Esports). De fet, viure el cicle complet (d’alumne curiós a professional autònom, i finalment a educador) et fa obrir els ulls davant la immensa responsabilitat de l’aula.
Aquest és un espai de treball personal d'un/a estudiant de la Universitat Oberta de Catalunya. Qualsevol contingut publicat en aquest espai és responsabilitat del seu autor/a.